COLDPLAY AL PIANO

Un videoclip d'un grup canadenc arrasa a Youtube amb 25 milions de visites

CENA EMPE 1º G

Bueno amigos la cena para el viernes 17 de febrero,
solo falta concretar el sitio vosotros mismos

DATOS SOBRE MI ABUELO JOSE DIAZ DE QUIJANO

http://www.escritorescantabros.com/escritor/diaz-de-quijano-jose

ENTRAR EN ESTA WEB DE AUTORES CANTABROS OS GUSTARA

NUEVO LIBRO DE CESAR GALIANO

Chicos os paso información de Cesar exalumno del EMPE:



Amigos:



Soy César Galiano Royo, autor, como sabéis, de “Laureano Cerrada, el empresario anarquista” (Editorial Pepitas de Calabaza), “El día de Barcelona” (Fundación Anselmo Lorenzo) y “El exilio está aquí” (Nihil Obstat Ediciones), entre otros. Os escribo porque recientemente he terminado un nuevo libro, coproducido por mi menda lerenda y la editorial. Se titula “El frontón de Shanghai”, y está ambientado en un frontón que efectivamente existió en Shanghai durante los años treinta. Es una novela de ficción basada en el relato de la mujer de uno de los pelotaris, aún viva, con quien tuve ocasión de conversar. Os envío la primera página para hacer boca.


I


Mi marido fue pelotari en Shanghai. Ahora puede parecer extraño, pero en los años treinta del siglo pasado hubo un frontón en la ciudad, el Jai-Alai. Nosotros vivíamos cerca de allí, como a cuatro manzanas, en una villa de estilo español que daba a una avenida tranquila de la Concesión francesa, lejos del bullicio de las salas de baile, de los teatros, de los burdeles y, sobre todo, de los peligros de la ciudad china. Tenía un jardín poblado de árboles y flores y un zaguán porticado donde tomábamos el té de la tarde cuando el clima acompañaba. Shanghai era, en aquellos tiempos, una ciudad hermosa y terrible, el lugar de ensueño donde nació mi hija y también el punto de encuentro de los aventureros, las sociedades secretas, los traficantes de opio y los jugadores profesionales. Lo mejor y lo peor convivían en una feliz complicidad. Con casi cuatro millones de habitantes, la ciudad acogía por igual a los mendigos del extrarradio como a los delincuentes del Shanghai negro o a los europeos que ocupaban las Concesiones, esa herencia de un pasado colonial que había sobrevivido a su propia época. Y en las calles del centro, dentistas ambulantes, adivinos, vendedores de fruta o de tabaco trataban de hacer una competencia imposible a los pequeños comercios y a los grandes almacenes de estilo occidental. Recuerdo a aquellos rusos blancos, fugitivos y arruinados por la revolución, que daban largos paseos en rickshaws para que la gente creyera que conservaban sus privilegios en ese lugar que no entendía de títulos ni de noblezas. Los jóvenes chinos, agobiados por la miseria, buscaban empleo en las fábricas siniestras de las afueras mientras en los edificios del Bund, el enorme paseo europeo a orillas del río Huangpu, se realizaban las operaciones financieras más cuantiosas y arriesgadas de Asia. Shanghai significaba libertad, según se dijo. Y de hecho la había. Mucha. Pero no era fácil que los chinos accedieran a la placidez de nuestros barrios, por ejemplo, o que los gángsters de renombre acabaran en prisión. Los límites de las Concesiones estaban muy bien definidos por las alambradas y por las patrullas de soldados franceses o ingleses. Y nosotros, los vecinos españoles de la Concesión francesa, éramos conscientes de nuestra suerte y no intentábamos cambiar las cosas. A veces, incluso después de tanto tiempo, creo despertarme de nuevo en aquel dormitorio de amplios ventanales. Nuestra villa era un encanto. El aire fresco movía las cortinas y la luz de la mañana creaba una atmósfera creciente de bienestar, de sábanas inundadas de aromas orientales, de apacible seguridad. —Señora… A la espera de sus noticias, reciban un cordial saludo. César Galiano Royo.






Sólo decir que, al ser coproducida por le editorial y yo, quien quiera comprar un ejemplar por correo puede hacer escribiendo a la editorial:




editorialelgrito@yahoo.es




O bien al mío (con lo cual gano un poco más, todo sea dicho:




cgalianoroyo@gmail.com






Y ya nada más queda, salvo el precio: 15 euros más los gastos de envío´




Un saludo

barco de papel

http://youtu.be/nx3iLpRk0Dk http://www.youtube.com/watch?v=nx3iLpRk0Dk&feature=related

Tintin

Que os parece??

MI ESCUDO DE ARMAS

Encontrado en una casona del siglo XVII en Cieza Santander

TINTIN

El reporter del tupè reviu al segle XXIHergé va dibuixar 'El secret de l'Unicorn' en plena guerra

Divendres, 28 de octubre del 2011 Vots: +0 -0 Comentaris (0) ANNA ABELLA
BARCELONA
Que equivocat que estava Georges Remi, Hergé (1907-1983), quan va dir allò de «quan jo mori, Tintín morirà amb mi». Des que el 10 de gener de 1929, a les vinyetes del setmanari infantil Le Petit Vingtième, va començar a córrer aquest reporter de ros tupè i bombatxos que mai va escriure una crònica, viatger incansable per 21 països, reals i imaginaris, amb l'ànima de boy scout heretada del seu creador i sempre acompanyat del seu fidel i borratxet fox terrier Milú, els 24 àlbums que ha protagonitzat han llegat alguna cosa més que xifres astronòmiques
'El tresor de Rackham el Roig' HERGÉ
'El tresor de Rackham el Roig' HERGÉ
El secret de l'Unicorn'. HERGÉ
Edició Impresa Versió en .PDF Informació publicada en la página 65 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 28 de octubre de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)
-350 milions d'exemplars venuts en uns 60 països-: una legió incondicional de tintinòfils rendits a la seva iconografia i univers.
Encara que Hergé portés Tintín a defensar causes justes com la del Tibet o els indis americans, a denunciar l'esclavitud a Àfrica o exalçar l'amistat i entesa entre cultures, les polèmiques han perseguit sempre el dibuixant belga. Les més sonades, les acusacions d'anticomunisme en el primer treball del jove i influenciable Hergé, Tintín al país dels soviets (1930), encàrrec del director de Le Vingtième Siècle, el capellà ultraconservador Norbert Wallez, o les de racisme i apologia del colonialisme en la segona, Tintín al Congo (1931), que molts van considerar pecats de joventut.
SEGONA GUERRA MUNDIAL / Més difícil va ser per a Hergé defensar-se de l'acusació de col·laboracionisme durant l'ocupació nazi de Bèlgica per seguir dibuixant Tintín a Le Soir, òrgan de difusió dels alemanys. Els anys de la guerra van significar curiosament l'edat daurada de la sèrie, sustentada en temàtiques neutrals. Precisament d'aquella època tràgica és el díptic escollit per Spielberg: El secret de l'Unicorn i El tresor de Rackham el Roig, amb influències de L'illa del tresor de Stevenson.
En aquests dos volums surt per primera vegada el professor Tornas­sol, científic sord i despistat (que no surt al film de Spielberg), que amb el seu memorable batiscaf en forma de tauró ajuda el capità Haddock i Tintín, acompanyats dels policies Dupond i Dupont, a sortir triomfants de la recerca del tresor del seu avantpassat, el cavaller Hadoque.

TINTIN

Steven Spielberg: "Sóc l'Indiana Jones que no s'atreveix a saltar"

Ara és Déu. Encara que hi va haver un temps en què va arribar a pensar com autolesionar-se per treure's de sobre la seva pel·lícula malson: Tiburón (1975). "Em quedava despert a la nit pensant com podia deslliurar-me del film", acostuma a recordar Steven Spielberg. Però el seu Tiburón va obrir la veda del blockbuster estiuenc i Spielberg es va convertir en Déu. Divendres que ve, Déu torna a fondre's a negre. Estrena la pel·lícula en què s'ha deixat part dels últims tres anys de la seva vida, a mitges amb Peter Jackson: Las aventuras de Tintín: El secreto del Unicornio, realitzada en 3D amb la tècnica del motion capture, la mateixa que Avatar (un ordinador atrapa els moviments dels actors, que apareixen convertits en personatges animats).




Tintín no és un nou Indiana Jones. "No, no ho és --respon el director a la revista Dominical--. Potser l'única cosa que tenen en comú és que tots dos són superherois". Spielberg s'identifica amb el reporter amb tupè d'Hergé. "M'identifico amb tots els personatges de les meves pel·lícules --confessa--. Com a director has de fer-ho, perquè així l'hi pots traslladar millor a l'actor. Sóc l'Indiana Jones que arriba al límit del precipici i no s'atreveix a saltar. I, en el cas de Tintín, m'identifico amb la seva tenacitat, perquè mai es fa enrere, res el derrota". El director això ho porta als gens. "La meva mare té 91 anys i gaudeix de molt bona salut. Té un restaurant a Los Angeles, on serveix taules, atén la gent i toca música clàssica al piano".



Aprofitant l'estrena de Tintín, Dominical viatja a Brussel·les, ciutat amb ADN d'Hergé. La revista també visita el rodatge a Atlanta de la segona temporada de The walking dead, que estrena demà la Fox. Epidèmia zombi apta fins i tot per a al·lèrgics al terror. A més, acompanya la cantant Marta Sánchez en una marató musical: tres concerts (Madrid, Marbella i Barcelona) en 18 hores

COLÒNIES CASTELLS

Mi abuela Encarna vivia en el pasaje Piera nº 8 QUE RECUERDOS TIRADOS POR DON DINERO

La Guàrdia Urbana executa un desallotjament de la Colònia CastellsEls agents han tret una parella de casa en compliment d'una resolució judicial
Dijous, 13 de octubre del 2011 - 13:14h. Vots: +9 -4 Comentaris (17) EL PERIÓDICO / Barcelona
Agents de la Guàrdia Urbana han procedit a primera hora d'aquest dijous a executar el desallotjament d'una casa de la Colònia Castells, al districte de les Corts. A les 08.00 hores del matí s'han personat al lloc amb una ordre judicial i han desallotjat una parella que vivia en una dels immobles. A continuació, operaris municipals han procedit a derruir el sostre de l'immoble i a tapiar portes i finestres perquè quedi inutilitzat.
Agents de la Guàrdia Urbana supervisen el desallotjament, aquest dijous, a la Colònia Castells. DANNY CAMINAL
Un moment del desallotjament en una de les cases de la Colònia Castells. DANNY CAMINAL
D'aquesta manera, la Colònia Castells, el conjunt de casetes baixes del barri de les Corts, està més a prop de la seva desaparició. El procés d'expropiació de la primera fase fa temps que es va acabar i només queda desallotjar els veïns que encara resisteixen, un total de deu vivendes. L'Ajuntament de Barcelona ha començat a denunciar judicialment els díscols i la policia hi va periòdicament per executar els desallotjaments.
Els veïns no entenen les presses per enderrocar la Colònia en un moment de crisi en què no hi ha recursos per finançar la reforma urbanística.

USA SILEX "EL HOMBRE DE PEKIN"

EL HOMBRE DE PEKIN

FOTOS DE LA LUNA AGOSTO CON EXTRAÑO OBJETO

DESPUÉS DE HACER FOTOS A LA LUNA EN AGOSTO CON EL TELESCOPIO DE MI HIJO CELESTRON 80, Y HACIENDO FOTOS CON MI CANON SD  A PULSO EN EL OBJETIVO ME ENCUENTRO CON LA SORPRESA DE ESTE OBJETO AL AGRANDAR LAS IMAGENES PUEDE TRATARSE DE LA SONDA DE LA ENTRADA ANTERIOR QUE FOTOGAFIABA LA LUNA.....???

Una sonda fotografia les empremtes dels astronautes de les missions Apollo a la Lluna

DE VUELTA DE LAS VACACIONES!!!!

ECLIPSE DE LUNA

NO VOLIA SORTIR PERÒ SOBRE LES ONZE I QUART VA COMENÇAR A VEURE'S
MOLT TENUE A SANTA PERPÈTUA

MOBILITZACIONS CIUTADANES GESTADES A LA XARXA

MOBILITZACIONS CIUTADANES GESTADES A LA XARXA


"Ens quedem"Més de 300 manifestants han passat la nit a la plaça de Catalunya

Els 'indignats' van dialogar amb la Urbana i van netejar ells mateixos el lloc per no ser desallotjats

na hora després dos agents de la Guàrdia Urbana van aparèixer a la plaça i es van posar a dialogar amb el personal. El seu missatge era clar, els indignats haurien d'abandonar el lloc perquè la brigada de BCN Neta pogués treballar a la plaça. Després de la neteja, la gent podria tornar a la plaça (completament mullada per les mangueres municipals) però sense els objectes (pancartes, banderes...) que havien arrossegat fins allà. A la plaça hi havia des de matalssos i cadires fins a estructures de cartró i fusta i taules. Objectes que "simbolitzen la protesta", li va explicar un indignat a un policia.


Assemblea popular

Després de les explicacions dels urbans va començar l'assemblea popular. En un intens debat de poc més d'un quart d'hora, els 300 van decidir que de cap manera abandonarien la plaça i que si s'havia de netejar, ells mateixos es posarien mans a l'obra. "Ens quedem", va ser el crit que més es va sentir.

Hi havia grups de policies i mossos, però l'ambient era calmat. Les dues parts es mossegaven la llengua i preferien les postures conciliadores. Mentrestant, els manifestants van començar a recollir burilles i a construir recollidors amb els cartrons i a buscar alguna escombra.

"Mobles fora", va dir la Guàrdia Urbana. I la neteja autogestionada va començar a dipositar els cartrons i els lemes als camions.

La quarta serà a Wembley

El clàssic europeu


Guardiola: «Tinc una gratitud infinita pels meus jugadors»

Messi obre les portes de Wembley

Messi obre les portes de Wembley

«Tots som Guardiola»

Sopadecabra.net

ELS MANEL

ELS MANEL

ELS MANEL

GUILLAMET QUIN TIO NEN!

JOAN GUILLAMET PERIODISTA I ESCRIPTOR


“Vaig publicar el primer article periodístic a dotze anys”

En tots els meus llibres, d'una manera o d'una altra, hi surt la ciutat de Figueres o la plana empordanesa

13/03/11 00:00 - barcelona - Narcís Genísemail protegit Joan Guillamet Foto: ROBERT RAMOS.1

Canals relacionats
Canal: Entrevistes
Vaig fer una mena de peregrinació per tot Catalunya fent xerrades sobre les bruixes del país

Notícies de ...

Figueres Sant Carles de la Ràpita El Port de la Selva Barcelona Cadaqués Banyoles Agullana Sabadell Portbou Girona Llers Em rep en un petit despatx al seu domicili, un pis situat a pocs metres de la plaça Cerdà de Barcelona. Només arribar em deixa perplex: “Tu ets fill d'en Pere i nét d'en Reyes d'Agullana”. Molt poca gent coneix el motiu que tenia la casa del meu avi a Agullana. Abans de començar una conversa plena d'anècdotes, Joan Guillamet em fa una demostració de la seva memòria i el seu alt grau de coneixement de la gent de l'Empordà, tot i els seus 89 anys. Guillamet se'n va anar a viure a Barcelona fa 45 anys, però no ha deixat mai de mantenir-se en contacte amb Figueres i l'Empordà, que són un referent en tota la seva obra.
Quan vivíeu a Figueres, es guanyàveu la vida fent classes?
Sí, feia literatura espanyola, però també impartia classes de llatí, primer al col·legi dels Fossos (La Salle) i després a l'institut Ramon Muntaner de Figueres.
A banda de dedicar-vos a la docència també vàreu treballar fent col·laboracions periodístiques?
La meva vocació era escriure. Però vaig veure que amb això sol no em guanyaria prou bé la vida i vaig buscar una sortida professional en el món l'ensenyament. Però t'haig de dir que a l'ensenyament també m'ho he passat bé, i hi he tingut satisfaccions molt importants.
La vocació periodística us bé de jove o vàreu començar a escriure de gran?
El meu primer article el vaig escriure quan tenia dotze anys.
A dotze anys! On el vau publicar?
En una publicació local, Vida Parroquial, de Figueres. És curiós perquè ho vaig fer en català, tot i que jo, a dotze anys, encara no l'havia estudiat.
A partir d'aleshores no heu deixat de fer de periodista?
No. Sempre vaig anar fent coses esporàdiques, però, de fet, no em vaig posar a escriure d'una manera més regular, en els mitjans de comunicació, fins que vaig obtenir la plaça en propietat de professor a l'institut de Figueres.
Per entendre'ns, el treball periodístic més sistemàtic on el vàreu començar?
Va ser de corresponsal literari de El Noticiero Universal de Barcelona, encara que primer vaig començar a escriure amb el pseudònim Hug de Roda.
Hug de Roda?
Hug, pels comptes d'Empúries i Roda, per allò de Sant Pere de Rodes. No m'interessava que la gent sabés que era jo qui escrivia, encara que després ja ho van acabar sabent.
En aquests primers articles quins temes hi tractàveu?
Escrivia una mena de secció fixa o crònica de Figueres, que es publicava cada setmana i en la qual comentava temes de l'actualitat local i comarcal. Recordo que l'article escrit a màquina el posava en un sobre i l'enviava a Barcelona a través d'un transportista, que el feia arribar a la redacció del diari.
Recordeu especialment alguna crònica d'aquella etapa?
I tant! Va ser tot un esdeveniment a Figueres: l'any 1961 la ciutat va fer un homenatge a ne'n Salvador Dalí. Vaig escriure una crònica d'una plana a El Noticiero Universal, il·lustrada amb fotografies. Va ser la més extensa que es va publicar en tota la premsa de Barcelona, i això que jo hi anava més aviat en contra, i era molt crític amb Dalí.
Us coneixíeu amb Dalí?
Ens havíem tractat en algunes ocasions. L'havia anat a veure a casa seva, a Portlligat, i amb mi sempre havia tingut un comportament normal. I això que, quan li deien que hi havia periodistes a prop, començava a fer excentricitats. A mi no m'ho va fer mai.
El 1961, no va ser el mateix any en què vàreu obtenir un premi literari?
Sí, el premi Antoni Puig de Conill, en els Jocs Florals de l'Empordà, pel relat Amor que devora, una mena de conte literari.
No va ser pas l'únic guardó que heu obtingut?

Anys abans, a Banyoles, en els Jocs Florals del 1948, vaig aconseguir un accèssit, i el 1971, el premi Catalònia pel llibre Coses i gent de l'Empordà. També em van nomenar fill predilecte de Figueres, i penso que dec ser dels pocs figuerenc als quals els han atorgat aquest reconeixement en vida. També el Consell Comarcal de l'Alt Empordà em va donar un premi.
A banda del “Ciero” vàreu col·laborar amb altres mitjans?
Vaig col·laborar especialment amb El Correo Catalán, però també amb articles a La Vanguardia, l'Avui, Telexprés, El Punt Diari, i en diverses revistes, com ara Serra d'Or, Tele-estel, Presència, Canigó i Revista de Girona. Vida Parroquial i El Ampurdán, i també a Ràdio Popular de Figueres.
Us vàreu implicar en algun projecte periodístic?
A Figueres, després de la guerra, tot el que es publicava havia de passar per la censura, i amb un amic meu, en Miquel Alabrús, al qual també li agradava molt el periodisme, vam decidir fer una publicació. Aleshores per evitar de passar per la censura ens vam posar d'acord amb el rector de la parròquia per treure un periòdic com a suplement del full parroquial. És deia Ideal, i figurava com a òrgan de la Joventut d'Acció Catòlica de Figueres. Es va publicar l'any 1948. El fèiem amb composició manual en una impremta: encara no teníem la linotípia. Vam arribar a publicar un parell de números, perquè les autoritats es van queixar al rector, i es va acabar el periòdic.
Després us vàreu traslladar a viure a Barcelona: havíeu obtingut plaça en un institut. Vàreu abandonar aleshores el periodisme?
A Barcelona vaig continuar escrivint. Col·laborava especialment en les edicions dels
diumenges de diversos diaris.
Quins temes tractàveu?
A El Correu Catalán, vaig fer una sèrie sobre el país, crec que es deia La costa catalana a vista d'ocell. Resulta que un cosí de la dona s'havia tret el títol de pilot i anava a volar des de l'aeròdrom de Sabadell. Jo havia anat amb ell i el fotògraf Joan Rosa Salellas –un gran professional, guardonat amb el premi Ciutat de Barcelona–. Els tres havíem volat fent tota la costa des de Portbou fins a Sant Carles de la Ràpita, i jo havia anat fent una sèrie d'articles de la visió des de l'aire de la costa catalana. Des del cel no hi ha cap rètol que digui que aquí hi ha tal poble i en alguna ocasió em vaig equivocar en identificar algun poble. A El Correo Catalan és on vaig treballar més temps, i també on feia més de periodista, amb molts reportatges.
Crònica literària, reportatges i què més?
També vaig fer critica d'art a El Noticiero Univeral, en col·laboració amb Rafael Santos Torroella
En aquells anys a Figueres es feien tertúlies literàries, culturals o d'una altra mena?
A Figueres, amb en Manuel Brunet, que era un periodista amb història; el doctor Antoni Bosch Ucelay; Eduard Rodeja, i el pintor Rafael Llimona, entre altres, teníem una tertúlia a l'Sport de Figueres.
De què parlàveu?
Allà es parlava de política, i una mica de tot. Després, en Brunet, que escrivia cada setmana, amb el pseudònim Romano, a Destino, feia una columna que es deia El mundo y la política. Hi escrivia sobre molts dels temes de què havíem parlat a les tertúlies.
En recorda cap anècdota?
En Brunet treballava tota la nit, i a les sis del matí se n'anava a dormir fins a l'hora de dinar; després a la tarda tornava a l'Sport. Amb aquest sistema va escriure el llibre Pàgines de la vida de Jesucrist. Era un home molt pietós,i diuen que algun dels capítols del llibre els va escriure de genolls.
Va ser contertulià en altres grups?
Era molt amic d'en Foix, el poeta. Venia molt al Port de la Selva i allà, amb Ismael Planells, vam organitzar els premis de la Tina. El primer premi de la Tina d'Or va ser per al pintor Fernández Pijuan. També era molt amic d'Ibáñez Escofet, que provenia de Cadaqués i després va tenir una casa a Campmany. Durant uns anys ens vam fer molt.
El seu llibre Gent i coses de l'Empordà, és un reflex de la gent del país, les seves costums, i d'alguns personatges?
No hi havia posat aquest títol, m'el va canviar l'editor. Després vaig publicar Vent de tramuntana, gent de tramuntana, en el qual explico comla tramuntana influeix en la gent i com ho expliquen alguns experts. Hi ha una galeria de gent tramuntanada. El darrer de tres llibres va ser La plana, el vent, la gent. Tot plegat forma una trilogia sobre l'Empordà i la seva gent.
Vós vàreu fer estraperlo?
Potser sí. Vaig publicar un altre llibre, Tots hem fet estraperlo, en el qual explico algunes anècdotes sobre el tema. Es com aquell que sempre passava per la frontera en bicicleta i mai li trobaven res, i finalment es va descobrir que cada dia passava una bicicleta d'estraperlo.
També sou un especialista sobre la bruixeria?
Vaig escriure un llibre sobres les bruixes de Catalunya, i durant uns anys vaig fer una mena de peregrinació per tot Catalunya fent xerrades i conferències sobres les bruixes.
Us vàreu inspirar en Fages de Climent i les bruixes de Llers?
En alguna cosa, perquè en tots els meus llibres, d'una manera o d'una altra, hi surt l'Empordà i Figueres. Però bàsicament vaig seguir Joan Amades, que va fer aquell llibre, Bruixes i bruixots.
Repassant la vostra trajectòria, sempre anem a parar l 'Empordà o Figueres, però vàreu anar a viure Barcelona, en quin any?
L'any 1966 em trasllado amb la família a Barcelona, però no hi vaig perdre mai el contacte.
Periodista per vocació

Joan Guillamet i Tuèbols va néixer a Figueres, el 22 d'octubre del 1922. Va viure els primers set anys de la seva vida a Sant Ponç (Llenguadoc). Va ser membre fundador del consell de

redacció de la revista mensual ‘Canigó' (1954), corresponsal d'‘El Correo Catalán' (anys cinquanta), corresponsal, crític d'art i taurí d'‘El Noticiero Universal' (1960-1966), en què firmava Hugo de Roda;

col·laborador de Ràdio Popular de Figueres; corresponsal de ‘Cataluña Exprés', i col·laborador de diversos diaris i revistes de Barcelona i Girona. Ha escrit llibres sobre literatura, sobre l'Empordà i també sobre la bruixeria al país.

Aquest dibuix el vaig fer el 79 no està massa malament, jejejeje

FOTOS CENA

BUENO AMIGOS Y AMIGAS , LO PROMETIDO ES DEUDA,

AQUÍ TENEIS LAS FOTOS,

OS RECUERDO QUE LA PROXIMA CITA ES EN CASA DE MARIA

PENSAR SI SERÁ BARBACOA O BIEN PITZA,

LO DEJO EN VUESTRAS MANOS....

para mi madre google

http://www.google.es/webhp?sourceid=navclient&hl=es&ie=UTF-8

clica encima del enlace

cena para el 25 de Febrero en el restaurante del hermano de Javier

Ver mapa más grande

ELS ÚLTIMS DE LA COLONIA CASTELLS

La NASA descobreix sis petits planetes

SEGONS EL PERIODICO:
La NASA descobreix sis petits planetes que orbiten al voltant d'una estrella semblant al SolEl descobriment permet l'elaboració de nous mètodes de deducció de la mida i la massa dels astres

La NASA ha anunciat el descobriment, gràcies a les dades de l'observatori espacial Kepler, de sis petits planetes que orbiten al voltant d'una estrella semblant al Sol, i la massa del qual oscil·la entre 2,3 i 13,5 vegades la de la Terra.
Recreació dels planetes descoberts per l'observatori de la NASA Kepler. AP

Els planetes orbiten dins d'un sistema batejat Kepler-11 i que ha cridat l'atenció als científics perquè està compost per un elevat nombre de planetes de petites dimensions i molt junts. Llançat el març del 2009, Kepler ha de recollir dades i proves de planetes que orbiten al voltant d'estrelles amb condicions de temperatura mitjanes on hi pugui haver aigua líquida i, per tant, vida.



Gràcies a les dades del Kepler, astrònoms de la Universitat de Califòrnia de Santa Cruz (UCSC) han analitzat la dinàmica orbital d'aquest sistema planetari i els resultats apareixeran en el número de febrer de la revista Nature. Per determinar la mida i la massa dels planetes, l'equip ha analitzat els mesuraments realitzats per l'observatori Kepler de la NASA, que ha captat la lluminositat canviant de l'estrella al voltant de la qual giren quan els planetes passen davant seu. El fotòmetre sensible del telescopi capta aquest moment en què s'interromp la brillantor de l'estrella, cosa que dóna pistes als científics sobre les dimensions i la massa del planeta mesurant-ne el radi.
Nou mètode
"Això no només és un sistema planetari sorprenent, sinó que també valida un nou i poderós mètode per mesurar les masses dels planetes", ha assenyalat Daniel Fabrycky de la UCSC, que va dirigir l'anàlisi de la dinàmica orbital juntament amb el científic de la NASA Jack Lissauer. Els cinc planetes interiors descoberts tenen una massa que oscil·la entre 2,3 i 13,5 vegades la de la Terra i els seus períodes orbitals són inferiors als 50 dies, de manera que orbiten dins d'una regió que, a manera de referència, podria cabre en l'òrbita de Mercuri en el nostre sistema solar.
El sisè planeta és més gran i està més lluny, així que els científics han pogut determinar que té un període orbital de 118 dies, tot i que no han pogut calcular-ne la massa. "Dels sis planetes, el de més massa pot ser equivalent a Neptú i Urà", explica Jonathan Fortney, professor adjunt d'astronomia i astrofísica a la UCSC, que va dirigir el treball sobre estructura i composició dels planetes, amb els estudiants Eric López i Neil Miller.
Diferents
Però en el cas dels planetes de massa menor, no hi ha cap comparació pròxima ja que "són diferents de qualsevol dels que tenim en el nostre sistema solar", ha assenyalat. Anteriorment, les deteccions de planetes en trànsit se seguien des de la Terra amb potents telescopis. No obstant, en el cas del sistema Kepler-11, els planetes són massa petits i l'estrella que s'estudia, que és a una distància de 2.000 anys llum, és massa feble per ser analitzada des de la Terra. Més de 100 planetes en trànsit han estat observats per Kepler i altres telescopis, però la gran majoria són gegants gasosos com Júpiter, i gairebé tots es troben en sistemes d'un sol planeta.
La densitat dels planetes, derivada del càlcul de la massa i el radi, dóna pistes de les seves composicions i de com es podrien haver format. Els sis planetes tenen una densitat menor a la de la Terra però, segons explica Fortney, "sembla que l'interior de dos podria ser majoritàriament d'aigua, possiblement amb una fina pell de gas d'hidrogen i heli a la part superior, com si fossin mini-Neptuns".

Atmosfera sorprenent
"Els que estan més lluny tenen una densitat menor que la de l'aigua, cosa que sembla indicar que tenen una atmosfera significativa d'heli hidrogen", un fet que l'equip considera "sorprenent", perquè un planeta petit calent tindria dificultats per aferrar-se a una atmosfera lleugera. Una de les raons per les quals aquest sistema de sis planetes és tan innovador és que permet als científics fer comparacions entre ells. "Això és realment de gran abast, ja que podem esbrinar què ha passat amb aquest sistema en conjunt", ha dit Fortney.
Des que els científics van localitzar el primer planeta extrasolar el 1992 se n'ha confirmat l'existència d'uns 500. Aquesta xifra pot pujar a 1.000 si s'inclouen els possibles planetes ubicats a una distància apropiada de la seva estrella per ser habitables.

Popeye tenia raó

ESTUDI CIENTÍFIC

Popeye tenia raó: els espinacs reforcen els músculsLa clau està en els abundants nitrats de la planta que tornen més eficients els mitocondris
Un estudi científic ha demostrat que Popeye tenia raó al vantar-se que la seva força li venia dels espinacs. Com és sabut, el famós mariner, personatge d'una tira còmica nord-americana i després de pel·lícules de dibuixos animats, engolia el contingut d'un pot d'espinacs cada vegada que havia d'utilitzar els seus músculs per sortir d'un problema.
Imatge clàssica de Popeye, el marí.

Ara, els investigadors han descobert que menjar un plat d'espinacs diàriament augmenta realment l'eficiència muscular. El consum de 300 grams d'espinacs redueix en un 5 % la quantitat d'oxigen necessària per al funcionament dels músculs quan es fa exercici, segons un estudi publicat a la revista Cell Metabolism.
Contràriament al "saber popular", el secret no està en el ferro sinó en els nitrats, molt abundants en aquesta hortalissa, que tornen més eficients els mitocondris, que són els que donen energia a les cèl·lules.
"És com si poséssim combustible als músculs. Fa que funcionin amb molta més suavitat i eficàcia", afirma un dels autors de l'estudi, el doctor Eddie Weitzberg, de l'Institut Karolinska, d'Estocolm.
Per demostrar-ho, el científic va donar a un grup de voluntaris, durant tres dies, suplements purs de nitrats, equivalents a un plat d'espinacs. Al començament i al final de l'experiment els va fer pedalejar en una bicicleta estàtica mentre es mesurava el seu consum d'oxigen, que va ser entre un 3 i un 5 % menor després dels tres dies d'ingesta d'espinacs.
"És un efecte profund i significatiu. Demostra que Popeye tenia raó", comenta l'expert

Descoberta una nova tribu indígena

SEGONS "EL PERIODICO DIGITAL":
I NOSALTRES PATINT PER LA CRISI, AQUESTA GENT FELIÇ!

Descoberta una nova tribu indígena de l'AmazonesEl poblat està amenaçat per l'activitat dels taladors d'arbres que penetren a la selva des del Perú
El Govern brasiler ha difós, a través de l'ONG britànica Survival, unes fotografies inèdites d'una tribu indígena amazònica aïllada del món exterior, l'hàbitat de la qual està amenaçat per l'activitat de taladors d'arbres que penetren des del Perú.
Membres d'una tribu indígena amazònica aïllada al Perú. Gleison Miranda/FUNAI
 Es tracta d'una tribu que té el seu poblat a prop de la frontera amb el Perú, de manera que les autoritats brasileres temen també que, a força de desallotjar els llenyataires indígenes de la part peruana, aquests entrin en conflicte amb els brasilers pel territori.
En una de les imatges, feta des de l'aire, es veu cinc membres de la tribu de diferents edats i en aparent bon estat físic, amb cistells plens de papaies, mandioca i altres fruits de la seva horta.
Campanya de conscienciació
Les fotos, assenyala Survival, van ser fetes pel departament d'Assumptes Indígenes del Brasil, que ha autoritzat l'organització de defensa dels indígenes a utilitzar-les per promoure una campanya de conscienciació.
L'ONG explica que aquesta tribu que apareix a les fotos, i que també va figurar en el programa Jungles de la BBC britànica, està seriosament amenaçada per l'acció dels taladors il·legals que penetren al Brasil des de la part peruana de la frontera.
"Els taladors il·legals destruiran aquesta tribu. És vital que el Govern peruà els aturi abans que sigui massa tard", diu en un comunicat el director de Survival, Stephen Corry.
Protecció del territori
"La gent en aquestes fotos estan evidentment molt bé, i el que necessiten de nosaltres és que els ajudem a protegir el seu territori, de forma que puguin prendre les seves pròpies decisions sobre el seu futur", afegeix.
El coordinador de l'organització d'indis amazònics del Brasil COIAB, Marcos Apuriña, va subratllar que "és necessari reafirmar que aquesta gent existeix, de manera que sancionem l'ús d'aquestes fotografies amb aquesta finalitat".
Drets fonamentals
"A aquests pobles se'ls neguen els seus drets fonamentals més bàsics, fins i tot el de la vida... Per això és crucial que els protegim", afegeix.
L'organització indígena peruana AIDESEP va condemnar per la seva part la inacció de les autoritats peruanes.
"Tot i les queixes des del Perú i l'estranger contra la tala il·legal, no s'ha fet res", ha manifestat un portaveu en declaracions recollides per Survival.

COLONIAS CASTELLS

Quan la meva avia i el meu avi van venir d'Albacete van viure al pasatge PIERA Nº 8, en les colonies  CASTELLS, ara em trobo que les han començat a demolir.
Quans records! los bocatas que me hacia mi abuelita Encarna y las ensaladas que me hacia mi abuelito Jose Maria, la higuera! el meu avi es passava hores agafant figues per tothom, pels veïns i familiars,
http://salvemlacolonia.blogspot.com/
En aquest enllaç podreu veure de que va la cosa, com sempre...

PODEROSO CABALLERO ES DON DINERO!
Claro ahí harán una de pisos que para que te voy a contar....
Només volia que el sabessiu petons a tots

Aquí teniu unes fotos dels meus avis amb la meva filla Silvia quan tendria uns
6, 7 o 8 anys